Deixaré les mies cançons
a qui passa la nitada
embriagant-se de il·lusions
entre lo cel i la teulada,
a qui cerca una llumera
mastigant l’obscurigor
a qui no se tira enrera
quan ve la revolució .
Deixaré una blanca vela
a qui cerca soledat,
a qui sigui una quimera
que s’avisa llibertat,
una llàgrima lleugera
a un a mor que no hi és més,
una flor groga i vermella
a qui canta en alguerés.
Deixaré una serenada
a una núvola del cel,
la poesia mai acabada
a la pluja de l’hinvern,
al somrís de una criatura
l’alegria que amaga el plor,
a qui me n’ha pres la vida
l’esperança del perdó.
Deixaré la mia riquesa
de poeta de un sisé
a qui viu ple de moneda
i amb el cor ple de veré,
una estrella maitinera
a l’amor que trobarà
en el cor meu de cardenera
un bocí de eternitat.
Franco Cano