2017 – Secció C – 2^ Classificada
Los passos perduts de la Gran Primera (1914/18)
L’espessa bòria s’era feta mata de pa fresc
i jo, fusil en mans de baioneta armat,
obriva el camí entre les sivines, menjant-ne un poc.
De cop, somrient, mera abijat que dels pins ploieven olives verdes
i que els pètals dels gira-sols, eren grills de llimó
que he emprat per donar vida a la mia aigua.
I les margarites blanques, se podiven menjar,
com caramel·les gomoses regalades de un pare en una jostra a de nit.
L’herba tot engiro era reduïda a ufàbrica ben condides amb all….
la sang de un daino matat de poc teniva sabor de vi nou
i les ales de una rata-pinyada distraïda i fugida de la sua obscurigor,
pareixeven regalènsia.
M’havia estrinyt encara demés
lo meu fusil a damunt del cor,
oramai era a ventre en alt……perdut en lo cel
que altro no era que l’ull de ma mare.
M’havia carinyat ella, emprant lo vent.
Jo, amb l’altra mà,
aquella no ocupada del ferro,
havia donat una estriginada a la mia petita creu de guerra apuntada al pit.
La lletra d’ella….en sumo en l‘orina oramai freda.
Tot en una s’era feta nit.
Enteneva les fanfares lluny….
era encara dia donques, mon iaio, alhora,
m’havia portat una rama de ciurons….
los havia menjats contant-ne 17.
La mateixa hora que l’obscurigor s’era feta més negra
I que havia vist finalment
La cara de ma mare….
- És prompt de menjar, torna en casa -.
Massimiliano Fois