2018 – Secció C – 2^ Classificada
L’ARBRE DE NÈSPOLA
Cinzia Paolucci
Raïm d’or
sorprenen la mia malenconia,
nèspoles sucoses distenen la propia llum
en lo meu ànim trist.
És lo meu últim dia en aquesta casa fosca i buida.
Los meus ulls proven a cristal·litzar el temps,
capturar lo més possible de records…
agafar veus, paraules, sons, emocions…
a voltes humiliacions…
Les agrupo totes i les poso com pols en una balija.
Lo vent fa moure una cortina
i crea jocs de llums i ombres en l’aposento.
Hi és una gata allongada a damunt del tapet del corridor
que condueix al jardí;
me mira, primer astuciada,
déspres s’acosta i se deixa carinyar.
És abastant així poc per distrair la malenconia?
En realitat no…
però la gata ha comprès, i se ferma en allí,
mòrbida,
a injectar la sua mirada en los meus ulls despagats.
El nu a la gola se fa més lleuger per calque àtim…
i vosaltres nèspoles del Japó,
suave regal de la primavera,
arrobeu rajos al sol
per placar los meus patiments:
Les branques s’incurven,
fan una reverència, un somrís
i fruits gentils arriben a maturació en lo meu cor.